Sigmund Freud

Biografia
Sigmund Freud va nàixer al maig de 1856 en Freiberg (Txecoslovàquia). Va morir en 1939, a Londres, ciutat a la què es va traslladar pels avanços del nazisme, ja que era jueu.
Els seus anys d'experiència psicoanalítica els va realitzar a Viena, on, les seues teories no van tindre molt bona acollida durant els primers anys de treball, especialment en el metge, a pesar d'estar graduat en medicina i ser especialista en neurologia. Les seues investigacions no es centren en la medicina, sinó que elabora un mètode que partix de l'inconscient per a tractar les malalties mentals: la psicoanàlisi.
Freud va abandonar les seues investigacions neurològiques per a centrar-se a l'estudi dels malalts nerviosos, adonant-se de l'incorrecte de les teràpies utilitzades per a la rehabilitació dels malalts. Va utilitzar la hipnosi durant un cert temps però no va servir, ja que els seus efectes es mantenien mentres el malalt estava davall la hipnosi.
La seua gran oportunitat li va arribar quan va rebre una beca que li va permetre anar a París per a estudiar amb Charcot, cèlebre especialista de malalties nervioses que treballava en l'hospital de la Salpêtrière, on havia dut a terme, després de nombroses investigacions, una observació sorprenent, i que havia interessat molt a Freud: en tots els historials clínics de les histèries sempre apareixia la sexualitat com a problema. Anys després va publicar Estudis sobre la histèria, i la relació de la histèria amb els problemes sexuals va quedar establida.
A principis del segle XX, va publicar La interpretació dels somnis, llibre on Freud desenrotllava una tesi "els somnis no sols són un producte psíquic d'usar i tirar, com es creia fins al moment, sinó que representen un treball psíquic normal ple de sentit".
Els primers anys de treball van ser en aïllament, i durant eixe temps Freud va arribar a una sèrie de conclusions: fundació i importància dels somnis, divisió de l'estructura psíquica en conscient i inconscient, existència de la sexualitat infantil, etc. Totes estes investigacions van produïr un escàndol, i per això el van portar més a la soledat.
Va començar a organitzar en torn seu, els seus primers seguidors, amb els que va formar en 1902 el nucli original i, a continuació la societat psicoanalítica de Viena. En 1908 se celebrava a Salzburg (Àustria) el primer congrés mundial de psicoanàlisi. A partir d'eixe moment, se van anar creant societats de psicoanàlisi.
Però, es van iniciar també les primeres divergències teòriques entre psicoanalistes. Així Alfred Adler i Carl G. Jung es van apartar de l'ortodòxia freudiana.
En 1938 Freud va haver d'emigrar a Londres per l'ocupació nazi de Viena. Seguidament, els seus llibres van ser cremats i, poc de temps després, moria d'un càncer de mandíbula.

Psicoanàlisi

Lo Inconscient
El terme inconscient és el més popular de la psicoanàlisi, fins al punt que identifica a la psicoanàlisi mateix. Els psicoanalistes prefereixen explicar l'inconscient com una dimensió del psíquic. La idea de l'inconscient arriba a la psicoanàlisi a través de la filosofia i la psicologia. En síntesi, es podria concebre l'inconscient com una degradació de la consciència.
Freud a partir d'un fet simple il·lustra l'inconscient: qualsevol representació o element psíquic pot estar present en la nostra consciència i després desaparèixer. I ,a pesar d'això, pot tornar a reaparèixer a través del record. Açò equival que la dita representació o element havia estat latent, i este fet era una dimensió de l'inconscient.
D'una experiència Freud va extraure diverses conclusions i va explicar el significat de consciència, preconsciència i inconsciència:
- Consciència: És una part del psíquic, però en ella no es poden trobar respostes a molts dels nostres actes.
- Preconsciència: Representacions que no són conscients, però poden tornar a ser conscients.
- Inconscient: Un novell inconscient que mai arriba a la consciència. Només s'obri pas a la consciència a través d'associacions.
Segons la teoria psicoanalítica, les representacions de l'inconscient tenen la particularitat d'incidir de manera decisiva en la vida psíquica del subjecte. Per als psicoanalistes, els símptomes de la neurosi o la psicosi són l'efecte d'alguna cosa que el subjecte no coneix.
Segons Freud, l'home a patit un triple descentrament. Primerament, que la Terra no és el centre de l'univers. Segon, gràcies a l'Evolucionisme, l'home deixa de formar part del regne animal. I el tercer i últim el descobriment de l'inconscient com a centre regulador de l'activitat psíquica.

Allò, superjó i jo
L'allò és la instància més antiga i original de la personalitat i la base de les altres dos. Compren tot el que s'hereta o està present al nàixer, es presenta de forma pura en el nostre inconscient. Constituïx, el motor del pensament i el comportament humà. Opera d'acord amb el plaer i desconeix la realitat. Allí hi ha les contradiccions, l'il·lògic, igual que els somnis.
El superjó és la part que contraresta a l'allò. Representa els pensaments morals i ètics rebuts de la cultura. Consta de dos subsistemes: la consciència moral i l'ideal del jo. La consciència moral es referix a la capacitat per a l'autoavaluació. L'ideal del jo és una autoimatge ideal que consta de conductes aprovades i recompensades.
El jo és una part de l'allò modificada per la seua proximitat amb la realitat i sorgix a fi de complir de manera realista els desitjos i demandes de l'allò d'acord amb el món exterior, al mateix temps que tracta de conciliar-se amb les exigències del superjó. El jo seguix al principi de realitat, satisfent els impulsos de l'allò d'una manera apropiada en el món extern. Com a executor de la personalitat, el jo ha de mesurar entre les tres forces que li exigixen: les del món de la realitat, les de l'allò i les del superjó.
Els papers exercits de l'allò, jo i superjó no sempre són clars, es mesclen en determinats casos.

El desenrotllament libidinal
La psicoanàlisi empra el terme de pulsió per a l'estudi del comportament humà. Es denomina pulsió a les forces derivades de les tensions somàtiques en el ser humà, i les necessitats de l'això.
La pulsió és un impuls que s'inicia amb una excitació corporal, i la finalitat última de la qual és precisament la supressió de la dita tensió.
Hi ha dos tipus de pulsions, la pulsió sexual o de vida i la pulsió de mort. Per a la psicoanàlisi l'impuls sexual té unes acotacions molt superiors al que habitualment es considera com a sexualitat.
La teoria planteja que conforme creixen els xiquets, es busca la satisfacció libidinal. Seguint una seqüència d'etapes psicosexuals en les que són importants diferents zones erògenes, els xiquets passen de l'autoerotisme a la sexualitat reproductora i desenrotllen les seues personalitats adultes.
- Fase oral: Esta primera fase libidinosa està relacionada amb el plaer del bebé en el moment de l'alimentació, en la que tant llavis com boca tenen un paper important, ja que es basa a xuclar el seu plaer.
- Fase oral-sàdica: És considerada una segona etapa de la fase oral , coincidix amb l'aparició de les dents i dóna lloc a l'aparició del concepte d'amor i odi.
- Fase Anal: L'activitat anal adquirix unes connotacions libidinoses. Una característica d'esta fase és l'aparició de l'activitat o passivitat, provocada per la possibilitat de retindre o expulsar els excrements.
- Fase Fàl·lica: Ací les pulsions parcials de fases precedents es concreten en una certa primacia del genital. És la primera organització libidinal del xiquet respecte al caos de les pulsions anteriors.
- Període de latència: en este període es reduïx l'impuls sexual, per això Freud li anomenava període de calma sexual.
- Etapa genital: sorgix en l'adolescència quan maduren els òrgans genitals. Hi ha un sorgiment de desitjos sexuals. L'impuls sexual es tracta de satisfer a partir d'una interacció genuïna amb els altres.

Complex d’ Edip
El complex d'Èdip és el conflicte emocional que es dóna en la infància de tot ser humà per part del sexe masculí. És universal i no importa la cultura que es tinga. Este complex exercix un paper fonamental en la personalitat i en les orientacions sexuals.
Consistix en el fet que el xiquet sent desitjos sexuals cap a sa mare, i al percebre les xiquetes com castrades abandona els seus desitjos per temor que li ocórrega el mateix, creant-se una angoixa de castració, per la qual cosa el porta a identificar-se amb son pare. Les identificacions amb el pare son importants ja que condicionen la futura tendència sexual. Este complex finalitza quan el baró renuncia a la mare perquè accepta que és del pare.

Complex d’ Electra
El complex d'Electra va ser proposat per Jung per a designar el contrari del complex d'Èdip. Consistix en una fixació de la xiqueta cap al pare, i tracta d'explicar la maduració de la femella humana. En el complex d'Electra la xiqueta abandona a la mare perquè la creu culpable de la seua castració i sorgix l'enveja del penis. No obstant això, es dóna compte que si és com sa mare pot accedir a un penis, per això s'identifica amb ella i arriba inclús a aparéixer un desig d'engendrar un fill de son pare.

Obres de Sigmund Freud
Sigmund Freud va fer una gran quantitat de obres, majoritàriament basades en la psicologia i en els temes que havia estudiat i treballat. Entre les seues obres destaquen Tótem y Tabú (1913), Más allá del principio del placer (1920), Psicología de masas (1920), El yo y el ello (1923), El malestar en la cultura (1930), El porvenir de una ilusión (1927), Introducción al psicoanálisis (1933), Moisés y el monoteísmo (1939), etc.