dissabte, 6 de juny del 2009

La Plaça del Diamant

La plaça del Diamant és una novel·la de l'escriptora Mercè Rodoreda. Considerada per la crítica com la seva obra principal, la novel·la s'ha convertit en un clàssic de la literatura catalana de la postguerra. Publicada per primer cop l'any 1962, ha estat traduïda a més de vint idiomes.
L’historia tracta d’una jove, Natàlia, que viu a l’època de la Guerra Civil i que accepta sense rondinar tot allò que la vida, i el seu marit Quimet, li imposen. Arribà a acceptar que li canvien el nom pel de Colommeta. Van tindre dos fills: l'Antoni i la Rita. Ell tenia una botiga on treballava de fuster, però això no anava gaire bé, i la Colometa va posar-se a treballar en una casa.
Quan va començar la Guerra Civil Espanyola, el Quimet va haver d'anar a lluitar al front, la Colometa va perdre el treball i per a mantenir la seva família va haver de vendre totes les seves pertenences. Es va quedar sense diners o no tenia ni per menjar, per això, i després de patir molt rera la mort del seu Quimet, va decidir posar fi a la seva vida. Per això, va anar a comprar salfumant a una drogueria, i allí va conèixer a l'Antoni. Ell li va oferir l'oportunitat de treballar per a ell, i ella acceptà. Passà el temps i l'Antoni li va demanar que es casés amb ella, per tenir alguna companyia ja que a la guerra havia estat ferit i no podia tenir relacions sexuals. Ella acceptà i es va convertir en la seva dona.
Toni (el fill de la Natàlia), que s'havia convertit en soldat, va poder anar a la cerimonia de casament de la seva germana Rita amb el cap del bar del barri. Amb aquesta cerimonia acabà l'obra amb la Natàlia i l'Antoni pensatius a casa seva després de la festa.

diumenge, 22 de febrer del 2009

Lladre de bicicletes (crítica)


Lladre de bicicletes es una pel·lícula creada per Vittorio de Sica en 1948. La pel·lícula parla d’un home situat en l’Itàlia de la postguerra, on no hi ha treball i hi troba un pegant cartels als carrers, però per a açò necessita una bicicleta. Quan l’aconsegueix, comença el treball, però no pasa ni un dia, i li roben la bicicleta. A partir d’aquest moment la pel·licula va narrant els angustiosos dies de l’home on busca la bicicleta, per alimentar la seua familia i no perdre el treball, que es el més important en eixos moments tan difícils.
La pel·lícula es molt bona pels diferents aspectes que mostra, com el realisme a l’hora de interpretar els moments de sufriment, i el dilema moral que finalment presenta. Recomane a tot aquell que li agrade el gran cine en blanc i negre, i tinga l’oportunitat de vore-la, que la veja, ja que fa que estigues en tensió durant tota la pel·lícula.

http://www.youtube.com/watch?v=FZm7WuIVPtM&feature=related

dilluns, 5 de gener del 2009

La Batalla de València

La batalla de València és el conflicte identitari que va enfrontar a la societat valenciana en la transició espanyola, caracteritzada per la conflictivitat i violència, i que va provocar una fractura social i política a la Comunitat Valenciana que encara perdura. On es va viure amb major intensitat va ser a València.
El conflicte va tindre el seu origen en la disgregació de la dreta a la fi del franquisme, part de la qual va ser exclosa de la plataforma que havia d'aglutinar als conservadors locals, que havien optat pel reformisme per a canalitzar les seves carreres polítiques. Durant els primers anys va aconseguir que els partits d'esquerra adoptessin posicions autonomistes, favorables a la unitat de la llengua i l'ús dels símbols.
El conflicte esclatà arran de les eleccions generals espanyoles de 1977, on la UCD va obtenir el 33 % dels vots i 11 escons, el PSOE el 36,83 % i 13 escons, el PCPV un 8,99 % i 3 escons, i un escó el PSP-USPV, Aliança Popular i l'independent José Miguel Ortí Bordás. Aquesta derrota provocà que els dirigents de la UCD al País Valencià tinguessin por de ser desplaçats del poder polític i planegessin eradicar el predomini de l'esquerra mitjançant les coaccions, i adoptà l'anticatalanisme com a estratègia de xoc.
José María Adán García i tots els procuradors en Corts valencians, van presentar un escrit el 12 d'agost de 1976 on sol·licitaven l'autonomia econòmica, administrativa i cultural de la regió valenciana i que recollia les aspiracions de Lo Rat Penat, l'Ateneu Mercantil de València, la Federació de Societats Musicals, la Cambra Oficial de Comerç de València, l'Institut Valencià d'Economia, el Centre d'Estudis Polítics i Socials del Movimiento, les diputacions de València, Alacant i Castelló i associacions polítiques com l'Asociación Nacional para el Estudio de los Problemas Actuales, Frente Nacional Español, Unión Nacional i Unión del Pueblo Español.
Es va constituir la UCD valenciana, a partir del Partido Popular de la Región Valenciana d'Emilio Attard Alonso, format per polítics vinculats al Movimiento Nacional, i arraconant els reformistes com Esteban Rodrigo de Fénech, Pedro Zaragoza o José María Adán García. Alguns d'aquests sectors van fundar la Unió Regional Valenciana, intentant blanquejar el seu passat franquista presentant-se com salvadors del poble valencià enfront d'una suposada invasió catalana.
A les eleccions del 1977 la UCD fou derrotada. Poc després es constituí l'Assemblea de Parlamentaris del País Valencià amb 41 membres, dels quals 25 eren d'esquerres. Attard va encarregar Fernando Abril Martorell, home de confiança d'Adolfo Suàrez, i Manuel Broseta Pont, una nova estratègia per a guanyar les eleccions municipals i generals de 1979 i hi condicionar el procés d'elaboració de l'Estatut d'Autonomia. Va eliminar del partit els membres liberals com Francesc de Paula Burguera i Escrivà, José Antonio Noguera de Roig i Joaquín Muñoz Peirats i assumí els postulats anticatalanistes. Per a expandir-se popularment es valgueren del diari Las Provincias, del moviment faller i del València C.F.
A les eleccions espanyoles del ‘79, UCD va augmentar 5 diputats i va empatar a 19 escons amb el PSOE, però aquest va obtindre 3 escons i l'esquerra va seguir sent majoritària en la Assemblea de Parlamentaris. Tot i així va destituir i marginar Josep Lluís Albinyana. L'agitació i la violència al carrer determinaren en bona mesura les negociacions que mantenien les forces polítiques valencianes per a redactar l'Estatut d'Autonomia del País Valencià, finalment aprovat el 1982. Es canvià la senyera de la Corona d’Aragó per la senyera de la ciutat de València, s'adoptà el nom de Comunitat Valenciana en comptes de País Valencià i li donà categoria de llengua al valencià.L'ensulsiada definitiva de la UCD com a partit el 1981, la victòria del PSOE a les eleccions generals espanyoles de 1982, l'aprovació de l'estatut d'autonomia i les primeres eleccions a les Corts Valencianes de 1983, van provocar que el blaverisme entrés en la via institucional i abandonés els actes de violència directa.

diumenge, 4 de gener del 2009

Carl Gustav Jung



Biografia
Carl Gustav Jung va nàixer en 1875 a Suïssa. Va ser un metge psiquiatre, psicòleg i assagista suís, figura clau en l'etapa inicial de la psicoanàlisi. Va ser fundador de l'escola de Psicologia analítica. La seua família era d'ascendència alemanya i de tradició eclesiàstica, pertanyent els seus pares a dos importants famílies de la Basilea del segle XIX.
De xiquet va ser introvertit i molt solitari, encara que la relació amb els seus progenitors era molt pròxima i afectuosa, des de xicotet va assentar una certa decepció per la manera en què son pare abordava el tema de la fe, a la que considerava tristament precària.
Durant la seua adolescència i joventut va ser un lector entusiasta, especialment captivat per l'obra literària de Goethe. També es va interessar per Von Hartmann i Nietzsche. En la seua autobiografia, descriu l'acostament a l'obra d'este últim com una experiència commocionen-te. Jung volia estudiar arqueologia en la universitat, però la seua família no tenia els suficients recursos per a enviar-ho més lluny de Basilea, on no dictaven eixa carrera. Llavors va decidir estudiar medicina en eixa mateixa universitat on va estar entre 1894 i 1900. Es va tornar molt més vívid en el nou context acadèmic. En 1898 va començar a reconciliar-se amb la seua futura professió de metge amb la convicció que havia d'especialitzar-se i disposava de dos opcions: cirurgia o medicina interna. Es va conformar de treballar com a assistent en un hospital local amb la finalitat d'evitar contraure deutes per a poder estudiar.
Durant les vacacions d'estiu, van succeir dos successos els quals van conformar el destí i evolució professional de Jung. La ruptura per la mitat d'una taula redona d'anouer, amb setanta anys d'antiguitat, en presència de sa mare, germana i criada, i catorze dies després, un moble originari del segle XIX. En el seu interior es trobava la cistella del pa, rectangular, disposada de tal manera que en un cantó es trobava el mànec del ganivet i en les altres tres, els tres trossos en què havia quedat dividit l'utensili. Descartant-se causalitats, van saber de certs familiars immersos en pràctiques espiritistes, i d'una mèdium de poc més de quinze anys, els quals volien posar-se en contacte amb ell. Tot això va atraure l'interés de Jung, generant al llarg de dos anys l'elaboració de la seua pròpia tesi doctoral, realitzada amb el professor Eugen Bleuler en 1902. Pareixia que es decantaria cap a la medicina interna, si no fóra perquè va mirar el Manual de psiquiatria de Richard Von Krafft-Ebing.
El 10 de desembre de 1900 va abandonar Basilea per a anar-se a Vaig solsir on va ocupar el lloc d'ajudant en la clínica psiquiàtrica de Burghölzli durant tres anys. En 1903 Jung es va casar amb Emma Rauschenbach, amb qui va tindre cinc fills. En 1913 es va produir la ruptura definitiva amb Freud. La conseqüència va ser la contribució a un col·lapse nerviós que amenaçava des de 1912. Renuncia per tant al seu lloc en la Universitat de Zürich, aparentment perquè la seua consulta privada ha augmentat molt, però és més probable que fóra degut al seu estat de salut. En 1930 Jung va ser nomenat president honorari de l'Associació Alemanya de Psicoteràpia i en 1933 professor de psicologia mèdica. Després de l'ascens de Hitler al poder, eixe mateix any, l'associació, va ser dissolta i absorbida per una altra més gran, amb Jung de president: la Societat Mèdica de Psicoteràpia. El fet que Jung acceptara ser president honorari de la Societat Mèdica de Psicoteràpia i director de la Revista de Psicoteràpia, ambdós presumptament nazis, van ser utilitzat com un dels arguments per a atribuir-se-li inclinacions pronazis i antisemites.En 1938 va dictar la Càtedra Terry en la Universitat Harvard, presentant el seu treball Psicologia i Religió.
En 1955, el seu matrimoni va finalitzar ja que Emma va morir. Jung va continuar publicant llibres fins al final de la seua vida. Va morir el 6 de juny de 1961 a Suïssa als 86 anys d'edat, darrere d'una curta malaltia que va contraure.

Psicología junguiana
Encara que Jung era poc inclinat a fundar una escola de psicologia, va desenvolupar un estil distintiu en la forma d'estudiar el comportament humà. Des dels seus primers anys, treballant en un hospital suís amb pacients psicòtics, i col·laborant amb Sigmund Freud i la comunitat psicoanalítica, va poder apreciar de prop la complexitat de les malalties mentals. Va dedicar la seva obra a l'exploració d'aquestes temàtiques.
Per a captar l'estructura i funció del psiquisme, era vital que la psicologia annexés el mètode experimental. El mite, els somnis i les psicopatologies constituirien un espectre de continuïtat. Per a Jung, l'inconscient l’incognoscible. D'acord amb això, només podria ser après per mitjà de les seves manifestacions.
Tals manifestacions remeten a determinats patrons, els quals va anomenar arquetips. Jung va arribar a comparar els arquetips amb el que en etologia es denomina patró de comportament, extrapolant aquest concepte, des del camp dels instints a la complexitat de la conducta humana finalista. Els arquetips modelarien la forma que la consciència humana pogués experimentar el món i percebre's; a més, durien implícits la matriu de respostes possibles que és factible observar, en la conducta particular d'un subjecte. Jung sostenia que els arquetips actuen en tots els homes, el que li va permetre postular l'existència d'un inconscient col·lectiu.
L'home accediria a aquest inconscient en virtut de l'experiència subjectiva d'aquests símbols, la qual és intervinguda profusament pels somnis, l'art, la religió, els drames psicològics representats en les relacions interpersonals, i els propòsits íntims. Jung sostenia la importància d'aprofundir en el coneixement d'aquest llenguatge simbòlic per a consolidar la preeminència de la consciència individual sobre les potències inconscients. Considerava que aquests aspectes de la vida anímica estan relativament marginats del sistema de creences de la mentalitat moderna occidental.

Perspectiva
El començament de la separació de Jung respecte a Freud es va produir quan el primer va extrapolar el concepte de libido més enllà de les qüestions netament sexuals. La noció de libido que utilitzava el psiquiatra suís, al·ludia més aviat a una idea d'energia psíquica en abstracte, l'origen del qual i la destinació del qual no eren exclusivament sexuals.
Les seves investigacions sovint entraven en terrenys aparentment allunyats del seu, com l'alquímia ,aprofundint en l'estudi de conceptes com l'inconscient col·lectiu, l'arquetip o sí mateix. Va definir, així mateix, els tipus bàsics d'introvertit i extravertit. L'heterodòxia d'aquest autor li ha valgut judicis contraposats, que abasten des de la indiferència a l'admiració.
Un concepte clau en la seva obra és el de l'inconscient col·lectiu, al que Jung considerava constituït per arquetips. Exemples són la màscara, l'ombra, la bèstia, la bruixota, l'heroi, l'ànim i l'anima. També identificava com arquetípics certes imatges en concret, com les representacions del mandala. Per a elaborar el seu concepte d'arquetip, Jung es va inspirar en la reiteració de motius o temes en diverses mitologies de les més remotes cultures.

Influència
Moltes vegades se li ha atribuït la noció que els arquetips han estat caràcters adquirits, que després han pogut heretar-se, en la línia de tesi com les de Michurin i Lysenko. No obstant això, el propi Jung va emfatitzar que tals interpretacions dels seus postulats eren incorrectes.
Els conceptes potser més reconeguts de la psicologia junguiana són els d'introversió i extraversió. La mateixa va consolidar les bases per al desenvolupament ulterior de proves psicomètriques, mitjançant les quals es procura valorar les característiques psicològiques dels individus.
Sobre els mandala, Jung els considerava representacions d'origen inconscient per a un procés d'individuació, és a dir, perquè cada ésser humà ompli el seu sí-mateix.
Jung va intentar donar base científica a diversos dels seus postulats, encara que en molts casos no va trobar els mitjans per a assolir-ho. Tal és el que intentava quan va plantejar el principi de sincronicitat. Contrariant el que molts suposen, Jung descartava de ple la solvència metodològica de disciplines com l'astrologia. Gran part dels moviments que en l'actualitat es denominen junguians, defensen arguments que estarien en oberta contradicció amb les idees originals de l'autor.
La influència de Jung s'ha estès a altres camps en ocasions més inesperades. Un exemple és la seva indirecta col·laboració en la gènesi de la coneguda agrupació d'alcohòlics anònims. Un pacient seu, Rowland H., patia alcoholisme crònic, i quan tots els altres mètodes van fallar, Jung li va comunicar que la seva recuperació era pràcticament impossible tret que ho enfoqués des d'un punt de vista centrat en l'espiritualitat i l'experiència mística. Rowland va seguir aquest consell i va redescobrir el cristianisme evangèlic, difonent després de la seva recuperació aquestes idees entre persones afligides d'alcoholisme, entre elles el que seria el futur cofundador d'alcohòlics anònims, Bill Wilson.

El Teatre Avantguardista

El teatre avantguardista és un moviment teatral que sorgix a França paral·lelament a l'antinovel·la o nova novel·la, al voltant de 1950. Es caracteritza per la negació de les formes establides i per la busca d'un nou i original llenguatge escènic.

La Fura dels Baus
La Fura dels Baus és un grup de teatre espanyol creat a Barcelona en 1979. Es definix com un grup de teatre urbà que busca un espai escènic diferent del tradicional. Es basen per recursos escènics que inclouen música, moviment, ús de materials naturals i industrials, aplicació de noves tecnologies i la implicació de l'espectador en l'espectacle. El grup està format per Pere Tantinyà, Carles Padrissa, Marcel·lí Antúnez, Pep Gatell, Jordi Arús, Àlex Ollé, Jürgen Müller, Hansel Cirera i Miki Bromera.
Començaren a actuar en cercaviles. Funcionen com a una cooperativa anarquista, ells mateixos és fan els decorats i preparen els màquines de sota, sovint bons exemples d'esconbraria urbana reciclada.
Són considerats com a grup de teatre postindustrial, barregen radical danse, elements sadomasoquistes, poesia i humor. Inicialment actuaven en pàrquings, presons, places i fins i tot en una funerària.
Durant els anys noranta la companyia ha estés els seus projectes artístics al teatre de text, el teatre digital, l'òpera o la realització de grans esdeveniments, entre altres activitats.
La Fura dels Baus va realitzar la cerimònia d'obertura dels Jocs Olímpics de 1992 de Barcelona. Pepsi i Mercedes Benz, entre altres, li han encarregat accions de promoció.

Obres
-Vida i miracles del Pagès Tarino (1979).
-Diluvi (1979).
-Viatge al país dels Furabaus (1980).
-Sant Jordi SA (1980).
-Batistot (1981).
-Cercata (1981).
-Dóna-li un os a Nuba (1982).
-Accions (1983).
-Suz/o/Suz (1984).
-Tier Mon (1988).
-Noun (1990).
-Manes (1996).
-Faust 3.0 (1998).
-OBS (2000).
-XXX (2002).
-Naumon (2004).
-Obit (2005).
-Òrgan de llum 0.1 (2005).
-La Flauta Màgica (2005).
-Metamorfosi (2005).
-Imperium (2007).
-Borís Godunov (2008).

Òpera
-DQ. El senyor Quixot (2000).
-L'orfeó (2007).
Espectacles de carrer
-Part de l'espectacle d'inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona del ‘92 (1992).
-Inauguració dels XV Jocs del Mediterrani Almeria 2005 (2005).
-Espectacle Cloenda Bicentenari de la Guerra de la Independència, Madrid (2008).

http://www.lafura.com/

Els Joglars
Els Joglars són una companyia de teatre fundada a Barcelona l'any 1962 per Albert Boadella, Carlota Soldevila i Anton Font.
Els Joglars s'han mantingut durant més de quaranta anys fidels a l'esperit amb què es va fundar la companyia. Ja al triar el nom van fer una declaració de principis. Per a ells, el teatre tenia una funció social i política: la de fer crítica social per mitjà de la ironia i la fabulació.
El seu esperit crític i atrevit els ha costat molts problemes. El primer i més greu d'ells va succeir quan el director de la companyia, Albert Boadella, va ser detingut i empresonat durant huit dies, al desembre de 1977, per la representació de l'obra La Torna, en el moment en què Espanya transitava de la dictadura a la democràcia. Després de la restauració monàrquica, el fet que Boadella mai amagara les seues simpaties pel PSOE va suposar als Joglars el veto de diverses televisions públiques: en TV3 baix el govern de Pujol a Catalunya, i en TVE baix el govern d'Aznar. Així mateix han sigut declarat "non grats" en diversos municipis.
L'any 2003 Els Joglars va estrenar el primer llargmetratge cinematogràfic escrit, dirigit i interpretat per la companyia, i produït per Andrés Vicente Gomez: Bon viatge excel·lència, una àcida i caricaturesca visió dels últims dies del dictador Franco.
Actualment Els Joglars està dirigida per Albert Boadella, i formada per Ramón Fontserè, Jesus Agelet, Pilar Sáenz, Minnie Marx, Jordi Costa, Xavier Boada, Dolors Tuneu, Lluís Elias, Josep Mª Fontserè, Pep Vila, Xavi Sais i el propi Boadella.

Obres de teatre
-Primera època (1962-1967).
-El diari (1968).
-El Joc (1970).
-Cruel ubris (1971).
-Mary d'Ous (1972).
-Àlias Serrallonga (1974).
-La Torna (1977).
-M-7 Catalònia (1978).
-l'Odissea (1979).
-Laetius (1980).
-Operació ubú (1981).
-Olympic Man (1981).
-Teledeum (1983).
-Gabinet Libermann (1984).
-Virtuosos de Fontainebleau (1985).
-Visanteta de Favara (1986).
-Bye Bye Beethoven (1987).
-Mester de joglaria. ( 1987).
-Columbi lapsus (1989).
-Jo tinc un tio a Amèrica (1991).
-Els Joglars 30 anys (1992).
-El Nacional (1993).
-Ubú president (1995).
-Arròs negre (1997).
-L'increïble història del Dr. Floit i Mr. Pla (1997).
-Ara, Pla (1998).
-L'home de l'abric (1998).
-Daaalí (1999).
-Dalí vist per Dalí (1999).
-La Trilogia (2001).
-Breu crònica de la Guerra dels 40 anys (2002).
-Franco a Vic (2003).
-El retaule de les meravelles (2004).
-La Dualitat Quixotesca de Dalí (2004).
-La torna de la torna (2005).
-El Sopar (2008).

Televisió
-Parlem espanyol (1970).
-L'Odissea (1976).
-Terra d'Escudella (1977).
-F.L.F. (1982).
-Som una meravella! (1988).
-Ja semos europeus (1989).
-Orde especial (1998).
-Vaja dia! (1995).

Cine
-Vida i morts de Bonaventura Durruti (1999).
-Bon viatge, Excel·lència! (2003).

Els comediants
Els Comediants són una companyia de teatre originària de Catalunya que va nàixer el 19 de novembre de 1971 en l'entorn de l'escola de teatre independent de Barcelona. Des del principi van apostar per l'estil de teatre avantguardista que es feia en l'estranger, basat en experiències creatives col·lectives sense text ni director. Més enllà del teatre, realitzen espectacle en què ho mesclen amb el circ, la música, l'audiovisual, disseny, etc.
Són actualment una de les companyies més prestigioses del món quant a l'espectacularitat dels seus muntatges. Els seus espectacles, han sigut portats des de Buenos Aires a Tòquio, passant per Nova York, Madrid o París, i actuant tant en grans ciutats com en xicotets pobles.
Els Comediants són una companyia coral, amb multitud d'actors. En els últims 30 anys han concebut una gran varietat d'espectacles, tant d'inspiració pròpia com per encàrrec.
Tots els muntatges dels Comediants es caracteritzen pel seu gran esperit festiu, la multitud d'actors, la interrelació amb el públic. Totes les seues creacions tenen un gran significat inspirat en mites, símbols, rituals i cerimònies.
Els Comediants han tingut la responsabilitat de realitzar espectacles per als més prestigiosos esdeveniments: des de la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona ‘92, a l'Exposició Universal de Sevilla ‘92, l'Expo de Lisboa ‘98, l'Expo d'Hanover ‘00, o el Fòrum de Barcelona 2004.

Obres
-Non plus plis (1971).
-Catacroc! (1972).
-Moros i Cristians (1975).
-Plou i fa sol (1976).
-Revetlla o Ball per a tothom (1978).
-Sol, sol-te (1979).
-Apoteòsic sarau de gala de Tòtil Ier, Tocatdelala (1981).
-Nit d'espetecs, fums i corredisses (1982).
-Dimonis (1983).
-Alé (1984).
-La nit (1987).
-Nit de nits (1989).
-Mediterrània. Horitzons de blau salat (1991).
-El llibre dels bèsties (1994).
-Anthologia (1996).
-TEMPUS (1997).
-O rapaç de paper (1998).
-Zenit (1999).
-Meravelles de Cervantes (2000).
-Bi (2001).
-Boccato di Cardinale (2003).
-l'arbre de la memòria (2004).
-Neruda, Avant. 100 anys en viatge (2004).
-Elogi de la bogeria (2005).
-Els 1001 nits (2005).



http://www.comediants.com/

Tricicle
Tricicle és una companyia catalana de teatre còmic fundada en 1979, basada en el llenguatge gestual. Està formada per Carles Sans, Joan Gracia i Paco Mir. El seu universal sentit de l'humor, i l'absència de text parlat en les seues obres els facilita l'exportació de les seues obres a tot tipus de països. Està actualment considerada una de les millors companyies de mim còmic del món.
Carles Sans, Joan Gracia i Paco Mir eren tres alumnes de l'Institut del Teatre de Barcelona que es van unir per a començar a representar xicotets sketches, utilitzant només la mímica, en els carrers de Barcelona. Prompte van tindre l'oportunitat d'actuar en diverses sales alternatives de la ciutat comtal.
En 1982 van estrenar en el Teatre Villarroel de Barcelona Manicomic una recopilació dels millors gags creats al llarg dels seus tres anys de vida. L'espectacle es va convertir en la gran revelació de les sales barcelonines, collint una gran acollida de públic i crítica. Eixe mateix any van rebre el primer reconeixement professional de la seua carrera: un premi en el Festival Internacional de Teatre de Sitges.
En 1983 es va fixar en ells "Chicho" Ibañez Serrador, que els Dió l'oportunitat de fer un gag en el programa de televisió més vist d'Espanya en aquella època: Un, dos, tres...responda otra vez. Van fer una hilarant interpretació de la cançó De Julio Iglésias "Soy un truhán, soy un señor", que va causar un gran impacte en tota Espanya.
En 1984 van estrenar Exit, un espectacle amb què van fer una gira per les principals ciutats espanyoles i per primera vegada van eixir d'Espanya, invitats a representar l'obra en diversos països.
En 1986 van estrenar la seua tercera obra, Slastic, que era una successió de còmiques situacions al voltant del món de l'esport. Va ser un notable èxit amb què van abarrotar teatres d'Espanya, Europa i Amèrica durant anys. Hui en dia encara es considera a Slastic la major creació de Tricicle.
La incansable activitat del grup i les constants sol·licituds que els arribaven de tot el món els va desbordar fins al punt que, per a poder-se concentrar en noves tasques creatives, van concebre uns clons de si mateixos: Clownic. Van crear una segona companyia, que ells mateixos van dirigir, i que es va encarregar de fer representacions de les seues obres en països de tot el món, mentres ells podien centrar-se en altres coses.
En 2005, i amb més de 25 anys de vida, Tricicle continua fent gires per països de tot el món, de Xina a Tunis passant per Portugal, Àustria o Argentina, i al mateix temps continua treballant en multitud de nous projectes. Mentrestant, la seua segona companyia, Clownic, continua fent cada vegada més actuacions en tots aquells llocs a què Tricicle no pot arribar.

Teatre
-Manicomic (1982).
-Exit (1984).
-Slastic (1986).
-Terrrific (1992).
-Tricicle 20 (1999).
-Sit (2002).
-Garrick (2007).

Cine
-Qui mal camina, mal acaba (1993).
-Palace (1995).
-David (1995).
-Captaires sense fronteres (1996).
-Pols eres (1997).
-Sit (2002).

Televisió
-Tres Estreles (1987).
-Festes populars (1992).
-Chooof! (1994).
-Peixera de BTV (1999).
-Dinamita (2000-2003).
-Trilita (2005).

Espectacles especials
-Jocs Paralímpics (1992).
-Cerimònia de clausura dels JJOO Barcelona'92 (1992).
-Expo'92 Sevilla (1992).
-Special Olympics (1993).
-Inauguració del Museu És Baluard de Palma de Mallorca (2004).
-25 + 25 (2004).



http://www.tricicle.com/

Xarxa Teatre
Xarxa teatre és un grup de teatre que va nàixer en 1983 i que va considerar dónes dels seus inicis que, al contrari de què és creia, fer bàs teatre de carrer no estava renyit amb el màs de la festa. I gràcies a eixa filofilosofia i al bàs quefer artístic els seus espectacles han aconseguit ser programats en 36 països del planeta amb una gran acollida per part del públic i la crítica. Els seus espectacles en gira s'han convertit en uns clàssics de la programació del carrer.
La perseverança i la contínua innovació dónes de 1983 s'han acumulat per a dotar a la companyia de mitjans i coneixements tècnics capaços d'enfrontar-se amb qualsevol repte artístic sense importar-los el país o l'espai escènic suggerit.
Les seues obres son: Déus o Bèsties, Vetles e Vents, El Foc del Mar, Nit Màgica, Tombatossals i Els Rates Mortes.

Gauche Divine

La gauche divine va ser un moviment d'artistes i intel·lectuals d'esquerra, i que es va estendre fins a la capital catalana des dels seixanta i a principi dels setanta. La gran majoria eren rics, és a dir, de classes altes de Barcelona, entre ells burguesos.
Joan de Sagarra, escriptor i periodista, que actualment treballa per al diari L'Avantguarda, va ser qui va batejar el grup amb el nom de gauche divine a les pàgines del periòdic TeleExpres. Tot açò va succeir l'any 1969.
Entre altres van formar part Teresa Gimpera, Oriol Bohigas, Gonzalo Herralde, Oriol Regàs, Rosa Regàs i Pagès, Colita, Terenci Moix, Anna Maria Moix i Meseguer, Guillermina Motta, Beatriz de Moura, Jaume Perich i Escala, Xavier Miserachs, Josep Maria Carandell, Ricardo Bofill, Félix de Cervesa, Elsa Peretti i Serena Vergano.
La gauche divine va estar relacionada al moviment cinematogràfic, anomenat Escola de Barcelona.

Cites d'Epicur

-De tots el béns que la sabiesa procura perque la vida siga totalment feliç, el major amb escreix es la conseqüència de l'amistat.
-La ingratitat de l'ànima fa l'ésser viu hàbit de variar els aliments fins a l'infinit.
-El Déu no se l'ha de temer; la mort es insensible; el bé és fàcil de procurar, el mal, fàcil de suportar.
-Un temps il·limitat, i un temps limitat, contenen el mateix plaer si un mesura els límits mitjançant la reflexió.
-El dolor que entranya un sufriment intens, es de harta durada, i el que perdura en el cos produix un malestar lleuger.
-Naixem una sola vegada, ja que no es possible nàixer dues vegades, i no podem viure eternament. Tú, tanmateix, tot i no ser propietari del teu demà, sotmets la felicitat a dil·lació. Però la vida es consumix inutilment en una espera.
-Compadint-nos dels amics, no amb lamentacions, sinò prestant-los ajuda.