Frase de Joan Fuster

Un amor sense decepcions no seria amor.

Somnis

Somni 1:
Açò el vaig somiar ja fa temps, però es un dels poquets somnis els quals m’en recorde. Estava a ma casa tranquil quan de sobte va vindre la policia i va detindre a ma mare. Ella deia que era innocent i que no havia fet res, aleshores al judici la van condemnar a la càrcel, no recorde el temps. Jo plorava i plorava volent que ma mare tornara a casa i no podia fer res. Temps després anava a eixir al carrer a llançar el fem i vaig vore a ma mare que havia fugit. Vam tornar a casa i vam estar parlant, quan la policia va tornar i va detindre altra vegada a ma mare. Aleshores vaig dir que ella no havia fet res, però no em fèiem cas. Açò va ocórrer nombroses vegades i en un dels intents ma mare aconseguix que no li arrestaren i aleshores vam convivir en pau sense que ens molesten.

Somni 2:
Aquest somni, com l’anterior, es també dels poquets que m’en recorde. Estava a ma casa tranquil i tot era normal, però de sobte van cridar a la porta i hi havia una bomba. Aleshores jo vaig agafarla i portarla tot lo lluny que vaig poder. Però no paraven i jo tenia por a que esclafara. Tots els dies havia de portar la bomba a un lloc llunyà. Un dia vaig vore que eren adolescents qui les posaven i ells s’el prenien com un joc, però no ho era. El somni no va terminar, ja que em vaig alçar. Pense que aquest somni va ser provocat perquè en eixa època hi hagué molts atemptats terroristes i jo tenia por de ser un afectat.

Somni 3:
Aquest somni va ser de fa poc dies. Jo estava a casa de Néstor amb els amics de classe i estavem jugant a un joc de PlayStation anomenat Guitar Hero, que es un simulador d'una banda de música. Aleshores estàvem jugant i jo cantava una cançó anomenada "Escuela de calor", que esta inclosa al joc. El somni acaba quan tots em diuen que canvie de cançó, però jo no volia. Aquest somni segurament es de l'obsessió que tinc amb aquest videojoc.

Somni 4:
Aquest somni es molt extrany. Estava a ma casa amb la meua familia quan m' alce i li pregunte a ma mare que on esta l'ordinador, que no el veia. Aleshores ella va posar una cara extranya i em va preguntar que era això d'ordinador. Jo asustat s'ho vaig preguntar a mon pare per a saber que ocorria, però ell tampoc sabia que era. Jo li donava voltes i tratava de vore que ocorria, però ningú sabia que era aixó. Finalment hagué de resignar-me i aguantar la meua vida sense ordinador.

Somni 5:
A aquest somni jo estic a soles al món. No hi ha ningú ser humà ni cap animal. Em pase els dies fent el que vull i menjant el que hi ha, però al cap de temps, no hi queda menjar i em mor de fam. Quan puje al cel i feliç de que puga tornar a vore als meus familiars. Es queda tot en blanc i quede a una especie de purgatori durant tota la meua vida.

Al Tall (Discografia)

Al Tall és un conjunt valencià de música d'arrel tradicional fundat en 1975 i encara en actiu, reconegut per la seua fecunda trajectòria i pioner en la reinterpretació de la tradició musical i sonora del seu país a l'estil de la Riproposta italiana, emmarcada dins d'una concepció mediterrània de la música popular. A continuació estan els discos que Al Tall ha realitzat en tota la seua carrerra professional:

Cançó popular del País Valencià /Al Tall /Edigsa (Barcelona), 1975.


Deixeu que rode la roda... /Al Tall /Edigsa (Barcelona), 1977.


Posa vi, posa vi, posa vi... /Al Tall /Edigsa (Barcelona), 1978.

A Miquel assassinaren /Al Tall /Edigsa (Barcelona), 1978.

Quan el mal ve d’Almansa /Al Tall /P.D.I. (Barcelona), 1979.

Nadal Valencià I i II /Al Tall /1979

Som de la pelitrúmpeli /Al Tall /Ànec & Dial Discos (València), 1980.


Cançons de la nostra mediterrània /Al Tall i Maria del Mar Bonet /1982

Tocs i vares /Al Tall /Edigsa (Barcelona), 1983.

Al Tall, 10 anys /Al Tall /P.D.I. (Barcelona), 1984.

Xarq Al-andalus /Al Tall & Muluk el Hwa /R.N.E. (Madrid), 1985.

Xavier "El Coixo" / Al Tall / 1979

Quart Creixent / Al Tall / 1991

Europ eu! /Al Tall /P.D.I. (Barcelona), 1994.

25 anys en directe /Al Tall amb la Banda Simfònica Unió Musical de Torrent /Picap (Castellar del Vallés), 2001.


Vares Velles /Al Tall / 2004

Envit a Vares /Al Tall / 2006

http://www.altall.cat/

El surrealisme

El Surrealisme és un moviment artístic i literari sorgit a França a partir del dadaisme, en el primer quart del segle XX. El surrealisme buscava descobrir una veritat, amb escriptures automàtiques, sense correccions racionals, utilitzant imatges per a expressar les seues emocions, però que mai seguien un raonament lògic.Per als surrealistes l'obra naix de l'automatisme pur, és a dir, qualsevol forma d'expressió en què la ment no exercisca cap tipus de control. Intenten plasmar per mitjà de formes abstractes o figuratives simbòliques els imatges de la realitat mes profunda del ser humà, el subconscient i el màs dels somnis. Per a què utilitzen recursos com: animació de l'inanimat, aïllament de fragments anatòmics, elements incongruents, metamorfosi, màquines fantàstiques, relacions entre nus i maquinària, evocació del caos, representació d'autòmats, d'espasmes i de perspectives buides. El pensament ocult i prohibit serà una font d'inspiració, en l'erotisme descobrixen realitats oníriques, i el sexe serà tractat de forma impúdica.

PINTURA SURREALISTA
Els pintors és van trobar amb precedents en Els capritxos de Goya, en el Bosco i Valdés Leal, encara que els mes immediats han de buscar-se en el moviment Donada i en Giorgio de Chirico.
La rebel·lió del surrealisme contra la tradició cultural burgesa i l'orde moral establit va tindre el seu caire polític, i un sector del surrealisme, és va afiliar al Partit Comunista Francés. No obstant això, van nàixer violentes discrepàncies en el si del grup a propòsit del debat sobre la relació entre art i política. Van haver-hi manifestos contradictoris i el moviment va tendir a disgregar-se. Respecte d'això, la revista francesa "La révolution surréaliste" pas a cridar-se, "Li surréalisme au Service de la révolution". En els anys 1930, el moviment s'extendión mes enllà dels fronteres francesos. És va celebrar en 1938 a París l'Exposició Surrealista Internacional.

LITERATURA SURREALISTA
El surrealisme va tindre com a antecedent la patafísica d'Alfred Jarry, i el moviment dadaista fundat a Zuric per T. Tzara, H. Ball i H. Arp. André Bretó, Louis Aragó i PH. Soupault van fundar a París la revista Littérature.
Bretó va redactar la primera definició del moviment en el seu Manifest del surrealisme (1924), text que va donar cohesió als postulats i propòsits del moviment.
La producció surrealista és va caracteritzar per una vocació llibertària sense límits i l'exaltació dels processos onírics, de l'humor corrosiu i de la passió eròtica. Els idees del grup és van expressar a través de tècniques literàries i provocacions pictòriques.
En 1930 Bretó va publicar el seu Segon manifest del surrealisme, en el que excomunicava Joseph Delteil, Antonin Artaud, Philippe Soupault, Robert Desnos, Georges Limbour, André Masson, Roger Vitrac, Georges Ribemont-Dessaignes i Francis Picabia.
El mateix any va aparéixer la revista Li Surréalisme au Service de la Révolution, que va suplantar a l'anterior, La Révolution Surréaliste, i a continuació, Aragó, Éluard, Péret i Bretó van ingressar en el Partit Comunista. A finals de 1933, Bretó, Éluard i Crevel van ser expulsats del partit. En els anys trenta és van sumar al moviment Salvador Dalí, Luis Buñuel, Yves Tanguy, René Char i Georges Sadoul.

PUNT CULMINANT I DECANDÉNCIA DEL SURREALISME
En 1938 va tindre lloc a París l'Exposició Internacional del Surrealisme que va marcar l'apogeu del surrealisme. Van participar Marcel Duchamp, Arp, Dalí, Ernst, Masson, Man Ray, Óscar Domínguez i Meret Oppenheim. L'exposició va oferir al públic una excel·lent mostra de què el surrealisme havia produït en la fabricació d'objectes.
Quan va sorgir la Segona Guerra Mundial, els surrealistes és van dispersar, la majoria a Estats Units, on inculquen el surrealisme per als futurs moviments americans de postguerra.Darrere als anys previs a la II Guerra Mundial, el moviment va continuar mantenint una certa cohesió i vitalitat, però a partir de 1946, quan Bretó va tornar a París, el surrealisme era ja part de la història.

Sigmund Freud

Biografia
Sigmund Freud va nàixer al maig de 1856 en Freiberg (Txecoslovàquia). Va morir en 1939, a Londres, ciutat a la què es va traslladar pels avanços del nazisme, ja que era jueu.
Els seus anys d'experiència psicoanalítica els va realitzar a Viena, on, les seues teories no van tindre molt bona acollida durant els primers anys de treball, especialment en el metge, a pesar d'estar graduat en medicina i ser especialista en neurologia. Les seues investigacions no es centren en la medicina, sinó que elabora un mètode que partix de l'inconscient per a tractar les malalties mentals: la psicoanàlisi.
Freud va abandonar les seues investigacions neurològiques per a centrar-se a l'estudi dels malalts nerviosos, adonant-se de l'incorrecte de les teràpies utilitzades per a la rehabilitació dels malalts. Va utilitzar la hipnosi durant un cert temps però no va servir, ja que els seus efectes es mantenien mentres el malalt estava davall la hipnosi.
La seua gran oportunitat li va arribar quan va rebre una beca que li va permetre anar a París per a estudiar amb Charcot, cèlebre especialista de malalties nervioses que treballava en l'hospital de la Salpêtrière, on havia dut a terme, després de nombroses investigacions, una observació sorprenent, i que havia interessat molt a Freud: en tots els historials clínics de les histèries sempre apareixia la sexualitat com a problema. Anys després va publicar Estudis sobre la histèria, i la relació de la histèria amb els problemes sexuals va quedar establida.
A principis del segle XX, va publicar La interpretació dels somnis, llibre on Freud desenrotllava una tesi "els somnis no sols són un producte psíquic d'usar i tirar, com es creia fins al moment, sinó que representen un treball psíquic normal ple de sentit".
Els primers anys de treball van ser en aïllament, i durant eixe temps Freud va arribar a una sèrie de conclusions: fundació i importància dels somnis, divisió de l'estructura psíquica en conscient i inconscient, existència de la sexualitat infantil, etc. Totes estes investigacions van produïr un escàndol, i per això el van portar més a la soledat.
Va començar a organitzar en torn seu, els seus primers seguidors, amb els que va formar en 1902 el nucli original i, a continuació la societat psicoanalítica de Viena. En 1908 se celebrava a Salzburg (Àustria) el primer congrés mundial de psicoanàlisi. A partir d'eixe moment, se van anar creant societats de psicoanàlisi.
Però, es van iniciar també les primeres divergències teòriques entre psicoanalistes. Així Alfred Adler i Carl G. Jung es van apartar de l'ortodòxia freudiana.
En 1938 Freud va haver d'emigrar a Londres per l'ocupació nazi de Viena. Seguidament, els seus llibres van ser cremats i, poc de temps després, moria d'un càncer de mandíbula.

Psicoanàlisi

Lo Inconscient
El terme inconscient és el més popular de la psicoanàlisi, fins al punt que identifica a la psicoanàlisi mateix. Els psicoanalistes prefereixen explicar l'inconscient com una dimensió del psíquic. La idea de l'inconscient arriba a la psicoanàlisi a través de la filosofia i la psicologia. En síntesi, es podria concebre l'inconscient com una degradació de la consciència.
Freud a partir d'un fet simple il·lustra l'inconscient: qualsevol representació o element psíquic pot estar present en la nostra consciència i després desaparèixer. I ,a pesar d'això, pot tornar a reaparèixer a través del record. Açò equival que la dita representació o element havia estat latent, i este fet era una dimensió de l'inconscient.
D'una experiència Freud va extraure diverses conclusions i va explicar el significat de consciència, preconsciència i inconsciència:
- Consciència: És una part del psíquic, però en ella no es poden trobar respostes a molts dels nostres actes.
- Preconsciència: Representacions que no són conscients, però poden tornar a ser conscients.
- Inconscient: Un novell inconscient que mai arriba a la consciència. Només s'obri pas a la consciència a través d'associacions.
Segons la teoria psicoanalítica, les representacions de l'inconscient tenen la particularitat d'incidir de manera decisiva en la vida psíquica del subjecte. Per als psicoanalistes, els símptomes de la neurosi o la psicosi són l'efecte d'alguna cosa que el subjecte no coneix.
Segons Freud, l'home a patit un triple descentrament. Primerament, que la Terra no és el centre de l'univers. Segon, gràcies a l'Evolucionisme, l'home deixa de formar part del regne animal. I el tercer i últim el descobriment de l'inconscient com a centre regulador de l'activitat psíquica.

Allò, superjó i jo
L'allò és la instància més antiga i original de la personalitat i la base de les altres dos. Compren tot el que s'hereta o està present al nàixer, es presenta de forma pura en el nostre inconscient. Constituïx, el motor del pensament i el comportament humà. Opera d'acord amb el plaer i desconeix la realitat. Allí hi ha les contradiccions, l'il·lògic, igual que els somnis.
El superjó és la part que contraresta a l'allò. Representa els pensaments morals i ètics rebuts de la cultura. Consta de dos subsistemes: la consciència moral i l'ideal del jo. La consciència moral es referix a la capacitat per a l'autoavaluació. L'ideal del jo és una autoimatge ideal que consta de conductes aprovades i recompensades.
El jo és una part de l'allò modificada per la seua proximitat amb la realitat i sorgix a fi de complir de manera realista els desitjos i demandes de l'allò d'acord amb el món exterior, al mateix temps que tracta de conciliar-se amb les exigències del superjó. El jo seguix al principi de realitat, satisfent els impulsos de l'allò d'una manera apropiada en el món extern. Com a executor de la personalitat, el jo ha de mesurar entre les tres forces que li exigixen: les del món de la realitat, les de l'allò i les del superjó.
Els papers exercits de l'allò, jo i superjó no sempre són clars, es mesclen en determinats casos.

El desenrotllament libidinal
La psicoanàlisi empra el terme de pulsió per a l'estudi del comportament humà. Es denomina pulsió a les forces derivades de les tensions somàtiques en el ser humà, i les necessitats de l'això.
La pulsió és un impuls que s'inicia amb una excitació corporal, i la finalitat última de la qual és precisament la supressió de la dita tensió.
Hi ha dos tipus de pulsions, la pulsió sexual o de vida i la pulsió de mort. Per a la psicoanàlisi l'impuls sexual té unes acotacions molt superiors al que habitualment es considera com a sexualitat.
La teoria planteja que conforme creixen els xiquets, es busca la satisfacció libidinal. Seguint una seqüència d'etapes psicosexuals en les que són importants diferents zones erògenes, els xiquets passen de l'autoerotisme a la sexualitat reproductora i desenrotllen les seues personalitats adultes.
- Fase oral: Esta primera fase libidinosa està relacionada amb el plaer del bebé en el moment de l'alimentació, en la que tant llavis com boca tenen un paper important, ja que es basa a xuclar el seu plaer.
- Fase oral-sàdica: És considerada una segona etapa de la fase oral , coincidix amb l'aparició de les dents i dóna lloc a l'aparició del concepte d'amor i odi.
- Fase Anal: L'activitat anal adquirix unes connotacions libidinoses. Una característica d'esta fase és l'aparició de l'activitat o passivitat, provocada per la possibilitat de retindre o expulsar els excrements.
- Fase Fàl·lica: Ací les pulsions parcials de fases precedents es concreten en una certa primacia del genital. És la primera organització libidinal del xiquet respecte al caos de les pulsions anteriors.
- Període de latència: en este període es reduïx l'impuls sexual, per això Freud li anomenava període de calma sexual.
- Etapa genital: sorgix en l'adolescència quan maduren els òrgans genitals. Hi ha un sorgiment de desitjos sexuals. L'impuls sexual es tracta de satisfer a partir d'una interacció genuïna amb els altres.

Complex d’ Edip
El complex d'Èdip és el conflicte emocional que es dóna en la infància de tot ser humà per part del sexe masculí. És universal i no importa la cultura que es tinga. Este complex exercix un paper fonamental en la personalitat i en les orientacions sexuals.
Consistix en el fet que el xiquet sent desitjos sexuals cap a sa mare, i al percebre les xiquetes com castrades abandona els seus desitjos per temor que li ocórrega el mateix, creant-se una angoixa de castració, per la qual cosa el porta a identificar-se amb son pare. Les identificacions amb el pare son importants ja que condicionen la futura tendència sexual. Este complex finalitza quan el baró renuncia a la mare perquè accepta que és del pare.

Complex d’ Electra
El complex d'Electra va ser proposat per Jung per a designar el contrari del complex d'Èdip. Consistix en una fixació de la xiqueta cap al pare, i tracta d'explicar la maduració de la femella humana. En el complex d'Electra la xiqueta abandona a la mare perquè la creu culpable de la seua castració i sorgix l'enveja del penis. No obstant això, es dóna compte que si és com sa mare pot accedir a un penis, per això s'identifica amb ella i arriba inclús a aparéixer un desig d'engendrar un fill de son pare.

Obres de Sigmund Freud
Sigmund Freud va fer una gran quantitat de obres, majoritàriament basades en la psicologia i en els temes que havia estudiat i treballat. Entre les seues obres destaquen Tótem y Tabú (1913), Más allá del principio del placer (1920), Psicología de masas (1920), El yo y el ello (1923), El malestar en la cultura (1930), El porvenir de una ilusión (1927), Introducción al psicoanálisis (1933), Moisés y el monoteísmo (1939), etc.

Poema

Era com el vent que t'oxigenava.
Eres com llenya que m'il·luminava.
Érem com una brisa que ens calfava.

Sóc com l'ocell que t'enlaira pel mati.
Ets com la passió que et fon per les vesprades.
Som com l'huracà que il·lumina les teues nits.

Seré com el buf que t'airejarà la teua caiguda.
Seràs com el guspireig que avivarà el nostre amor.
Serem com la flama que refrescarà la nostra vida.